Carta oberta als empresaris alemanys signants de la 'Declaració de Barcelona'

Benvolgut senyor Albert Peters, senyor Erwin Rauhe, senyor Gerhard Esser, senyor Sebastián Trivière-Casanovas, senyor Carlos Wienberg, senyor Andrés Gómez i altres signants (fins a 54, segons les informacions dels mitjans de comunicació),

Jo em dic Thomas Spieker. Sóc ciutadà alemany i fa 43 anys que visc i treballo a Catalunya, a vegades com a empresari i d’altres per compte d’altri. Des de fa uns anys, també sóc columnista d’alguns mitjans regionals del país. No pertanyo a cap club o casal alemany, sempre he volgut integrar-me entre els ciutadans autòctons, encara que sense amagar les meves arrels. Avui em sento com un català d’origen alemany, perquè com molts altres, jo també he après a estimar el país després de conèixer-lo, per acabar-lo convertint en la meva pàtria d’elecció.

La seva 'Declaració' m’ha sorprès. Quan estudiava empresarials a Berlín, els meus professors ja m’havien advertit que s’havia d’anar amb peus de plom a l’hora de barrejar massa la política amb el món de l’empresa. De fet, la meva carrera m’ho ha confirmat. I sembla que tampoc no sóc l’únic que considera el seu manifest més mereixedor d’un monument a la intromissió indesitjada, que de les simpaties dels catalans, ja que sinó, la BASF no se n’hauria distanciat l’endemà mateix de la seva publicació. Segur que ja s’han adonat que les reaccions, tant per part dels polítics com dels ciutadans, foren d’entre variades fins a vehements.

Els polítics catalanistes d’esquerra (entre d’altres en Joan Tardà d’ERC), fins i tot els acusen d’haver comparat el nacionalisme català amb el nacionalsocialisme alemany. Això pot semblar un xic exagerat, però tampoc no podien esperar-se gaire res més davant la seva advertència superficial i generalitzant: 'Alertamos de los peligros de un fervor nacionalista, que en el último siglo ha traído sufrimientos inmensurables sobre Europa y que tampoco traerá nada bueno para Catalunya'. Sobretot, perquè amb el seu dit només assenyalaven el nacionalisme català. Si haguessin observat el clima polític una mica més a prop, segur que s’haurien adonat que el nacionalisme espanyol és molt més agressiu. Es poden imaginar què passaria a Alemanya, si el govern federal volgués obligar per llei les regions (Länder), per exemple Baviera, a foragitar el seu dialecte propi de les escoles, per impartir a partir d’ara les classes de matemàtiques o d’història exclusivament en alemany 'neutre'? Doncs fou precisament aquest l’objectiu del govern de Madrid, quan el seu ministre de cultura, José Ignacio Wert declarà al congrés, que la seva intenció era 'espanyolitzar' els nens de Catalunya. I fins i tot si una petitíssima minoria de catalans coincideix amb aquesta fita (igual que segur que hi haurà ciutadans a Baviera que aplaudirien que els seus fills fossin educats en alemany ‘neutre’), utilitzà aquest argument per envair una competència que fou traspassada al govern de la Generalitat fa més de 30 anys i que fins ara s’havia mostrat plenament eficaç, igual que funciona el multilingüisme a Suïssa, per exemple.

La seva declaració ha ofès molta gent d’aquest país. Això passa per regla general, quan es mira només un costat de la moneda. I així ha esdevingut aigua per al rec del corresponsal a Madrid del Frankfurter Allgemeine Zeitung, Leo Wieland, que mai desaprofita una oportunitat per repartir cops a les ganes d’alliberar-se dels catalans. Igual que els mitjans de la dreta radical madrilenys també han utilitzat el manifest per als seus fins propis. Fins i tot el president Artur Mas ha hagut d’intervenir amb una declaració, per intentar relativitzar el seu escrit, que lamentablement no s’ha valorat com una anàlisi, sinó com un atac.

Naturalment, res és més lluny de la meva voluntat que qüestionar la seva llibertat d’opinió o la seva legítima preocupació per l’estabilitat econòmica de Catalunya. El que sí qüestiono, però, és la seva manca d’objectivitat, la inequívoca presa de partit per una sola opció política que és la del Partit Popular Espanyol (per a qui fins i tot alguns de vostès han volgut fer campanya davant les últimes eleccions), que al país als que viuen com a persones i treballen com a empresaris o directius d’empreses líders alemanyes o europees, només rep el suport d’una ínfima part de la població. O es pensen que vostès representen les úniques companyies internacionals amb interessos a Catalunya? Què opinen de la cadena hotelera Hyatt, que acaba d’invertir 200 milions d’euros per a l’adquisició de la Torre Agbar, o del consorci xinès Hutchinson, que vol convertir el port de Barcelona en la major terminal semiautomatitzada de contenidors del sud d’Europa amb una inversió de 420 milions d’euros, o del multimilionari Amancio Ortega (Zara), que ha comprat al llarg dels darrers anys finques i edificis al centre de Barcelona per valor de més de 500 milions d’euros? Es pensen que els directius d’aquestes empreses no han valorat les implicacions del moviment independentista català?

Òbviament és cert que el capital, a més de rendibilitat, sobretot també cerca un entorn estable. Però si s’haguessin esforçat un xic més amb la seva anàlisi, s’haurien adonat sense cap mena de dubte que són precisament l’estabilitat econòmica i el creixement els principals motors dels anhels independentistes del poble català, que es coneix arreu precisament pel seu caràcter emprenedor. I és que, segons l’opinió d’afamats experts macroeconòmics a nivell mundial, la manca d’inversions per part de l’estat espanyol a Catalunya, que prefereix invertir en vies de l’AVE cap al desert d’Extremadura o en una nova anella de circumval·lació viària innecessària al voltant de Madrid a la cacera de vots, perjudicarà l’economia catalana molt més que la separació d’una unió, que Espanya ha tractat fins i tot al llarg dels darrers 35 anys de règim democràtic, molt més com la relació entre la munyidora i la seva vaca, que com una relació entre governs amb idèntica legitimació. I a tot això, s’ha d’afegir la dominació cultural i lingüística, que té com a única finalitat reprimir qualsevol signe de catalanitat.

Lamento moltíssim que amb la seva carta hagin ofès precisament aquell poble del sud d'Europa que per les seves característiques més s'assembla al poble alemany. Potser un dia vulguin tornar a reconstruir els ponts que han destrossat amb tanta lleugeresa i decideixin impulsar una nova amistat catalano-alemanya. Si així ho desitgen, estaré encantant d’ajudar-los.

Molt cordialment,
Thomas Spieker